24 de febrer 2012

Kiko Amat i l'estat de les coses present (i el que ens espera)

Els temps que corren cada vegada ens demostren que la cosa no està com per defensar mitjes tintes o solucions a partir del possible. Cada iniciativa, declaració, proposta o mesura de l'adversari és un banc de proves per mesurar la capacitat de resposta i la solidesa de les resistències des dels marges. Passen els anys i ens seguim complicant la vida per trobar el llenguatge precís, el programa de mínims i l'àmbit "de tots els àmbits". Al marge dels corrents principals de l'opinió i de la cultura, costa trobar referents i gent que conjuguin la seva obra amb un cert discurs de conjunt i una aposta per les coses de baix. 


L'escriptor Kiko Amat, per exemple, és un cas a reivindicar. M'agrada molt la seva obra. Recomano els seus llibres a tothom que puc. Rompepistas i Cosas que hacen BUM són dues novel·les petites, intenses i rodones que s'enmarquen en el que el propi autor denomina com les històries de l'extrarradi. Són, també com li agrada dir a l'autor, material de classe obrera, hedonista, subcultural i estan deslligades dels llocs comuns de la literatura prefabricada del supermercat para-cultural. Mil Violines, el darrer treball autobiogràfic de Kiko Amat, és un dels millors llibres escrits sobre la música pop en el sentit més "pop" del terme. El Kiko Amat, a més, és DJ, animador de festes, extraordinari prologuista (els seus pròlegs acostumen a ser tant interessants com el propi llibre prologat) i articulista entusiasta i di-ver-tit.
Però el motiu d'aquest perfil introductori sobre Kiko Amat està relacionat amb el que parlavem abans sobre els temps que corren i les dificultats de dir com sóm i el que volem de manera entenedora. Aquí teniu un bon article sobre el perquè de tot plegat. Tot un programa. És tota una declaració amb la qual ens identifiquem al 100% i la volem estendre als quatre vents. Aquí està:

(Font: Web de Kiko Amat. http://www.kikoamat.com/)

 

There are some bad people on the Right

“…They are saving their own skin by ruining other people’s lives“, como cantó Morrissey.

No queremos dar la lata con un centenar de posts enfurecidos, así que juntaremos todas las proclamas en uno solo. En Bendito Atraso (1) estamos en contra del PP, ahora y siempre. Estamos en contra de los “recortes” que se le practican a la sanidad y la educación públicas mientras un puñado de empresarios estafadores amasan millones. Estamos beligerantemente a favor de lo público, y de pagar impuestos para que el sector funcione adecuadamente. Estamos a favor de tomar la calle. Estamos en contra de la brutalidad policial. Estamos a favor de la democracia directa, no de la representativa. Estamos a favor de los estudiantes valencianos. Estamos en contra de las privatizaciones, porque ya vimos en Londres lo que sucedió con los transportes, y lo hemos visto hace muy poco en Argentina. Estamos muy en contra de la ilegalización de partidos, especialmente si ésta viene decretada por un partido ex-Franquista. Estamos por los bares y bodegas, los libros y el pop libre. Estamos en contra de la publicidad y el mercadeo con las cosas preciosas. Estamos en contra de salvar a la banca y “tranquilizar” a los mercados. Nos reímos un rato de la nueva posición extremaizquierdista del PSOE actual, y de sus soflamas Baader-Meinhof (que, desde luego, a nosotros no nos cuelan desde 1984); y estamos en contra de ellos también. Estamos en contra de la plutocracia católica y burguesa de CiU. Estamos en contra de la imposición del catolicismo por la fuerza. Estamos por las Asambleas Vecinales, los centros sociales, las casas ocupadas y el catenaccio comunitario de cara a los ataques del establishment. No pasarán. Estamos en contra de todos los columnistas, tertulianos y periodistas que solo ejercen de la voz de su amo y jamás cuestionan el statu quo. Estamos con la clase obrera, los desahuciados y los parados. Estamos a favor de los lazos físicos, las relaciones sin cyberespacio y contra la tecnología como timo totalitario. Estamos en contra de las redes sociales, excepto cuando se utilizan para propósitos organizativos (“En Plaça Catalunya a las 18:00 todo el mundo”). Estamos en contra de la monarquía española, por supuesto. Estamos en contra de la patronal y de su guerra clasista. Estamos en contra de la demonización de las rentas bajas en un país con uno de los más altos índices de fraude empresarial y evasión de impuestos del mundo. Estamos a favor de Grecia. Estamos en contra de la cultura de la celebridad y la muerte de la inteligencia. Estamos a favor de la emoción, la amistad y la lucha por la felicidad y la seguridad, por cualquier medio a nuestro alcance. Estamos a favor del 15M. Estamos a favor de las víctimas del franquismo. Estamos a favor de las huelgas y las protestas, y estamos a favor de no ser “razonables” mientras nos dan (ya casi literalmente) por el culo.
Se acerca una época de oscuridad, y creemos que es bueno -al menos- adentrarse en ella sabiendo de qué costado de la cama nos levantamos y por qué lado de la calle andamos.

(1) Bendito Atraso és el nom de la web de Kiko Amat. http://www.kikoamat.com/

I ara una de la collita Billy Bragg (a veure si "els nostres" cantants s'inspiren una mica en els cants de la revolta, que la cosa no està només per calçotades al Palau i a l'Auditori). Cliqueu pantalleta...

20 de febrer 2012

Manifestacions al carrer o negociacions a palau

 
Hem anat a la manifestació. Una de tantes com tants són els motius que la realitat multiplica a diari. Ha començat la molt justificada mobilització contra la reforma laboral propiciada per la patronal i imposada per un govern d'extrema dreta i que també ha estat molt ben rebuda per la dreta nacionalista que administra amb el govern "dels millors" els negocis del capital a Catalunya. Sabem que aquesta reforma no és un capítol a part en el relat de la demolició social que efectua el govern real amb seu en els extramurs de la política representativa. 

El llistat augmenta: Reforma laboral, retallades socials, retallada de drets (preparem-nos per la reforma del dret a vaga anunciat per Rajoy, beneït per Duran Lleida i exigit per l'exemplar patronal i la caverna opinadora espanyola i catalana). Les lògiques de la reestructuració capitalista en temps de crisi empenyen al cop d'estat normatiu i a l'estat d'excepció permanent. És tant evident la dimensió d'aquesta estafa social i política anomenada "crisi" que sorpren -no per imprevisible sinó per injustificada a totes llums- la lectura que fan els alts dirigents sindicals en roda de premsa posterior a les grans manifestacions dominicals i que incideixen en la "necessitat" de forçar negociacions entre agents socials i governs per "reformar" la reforma laboral. 

Repetir que des del crack del 29 no es coneix a l'àrea occidental i capitalista cap fase més bèstia de liquidació del comú i dels drets socials, és un exercici que sembla inútil tenint en compte la retòrica constant dels pactes socials propugnats per l'aparell sindical. No és suficient l'argument de que els governs estan fets a la mida dels causants dels desastres? No és procedent criticar que Toxo i Méndez apel·lin al diàleg amb els executius de Lehman Brothers investits en ministres i alts funcionaris? 

Si la descomposició del moviment obrer és un problema, afegirem que la desubicació social de les cúpules sindicals no deixa de ser una part fonamental del problema. Ja no es tracta de demanar una quasi impossible mutació revolucionària de la nostra aristocràcia sindical, però almenys els vindria bé una mica de tradeunionisme elemental, per reformista que sigui. La regeneració del model sindical dominant i decadent ha de passar per determinades divisòries que avui són ineludibles. Un govern del PP o un govern de CiU que gestionen en base als dictats dels autors materials del robatori financer que ha desencadenat l'enèssima crisi del capitalisme, no mereixen ni un pam de negociació de part d'un sindicalisme ofegat per lideratges i aparells que desestimen l'antagonisme social realment existent. 

Acotarem, però, l'existència d'una esquerra sindical combativa i amb un ampli recorregut per davant que segueix mostrant dificultats de creixement i un excès d'atomització (IAC, CNT, CGT...). Però això sona a una altra vella història que exigiria altes dosis de paciència militant acompanyades d'una gran generositat en totes direccions, cosa que sovint ha brillat per la seva absència.

Les interpretacions dels liders sindicals posteriors a les manifestacions del diumenge apunten a demanar al govern "dialogar per evitar tensions al carrer". El món a l'inrevés. La llavor de la tensió està plantada i comença a arrelar. Però entre les valoracions del dia després de les manifestacions escoltem Toxo i Méndez aconsellant pactes a un govern aliat amb els que "tensionen" la societat i jugant a fer de mediadors socials. Només faltava això. La tensió social és justa, necessària i -ben organitzada- és la darrera opciò que queda a la classe obrera, a les classes populars i al comú per construir una sortida digne i diferenciada de la barbàrie que imposa la "gran coalició" dels de dalt. 

Caldrà matisar, lògicament. Impugnar els buròcrates sindicals no ens pot portar a una crítica generalitzada a la qüestio sindical. I és que hores d'ara, enmig del desastre, quan la primera crisi del segle XXI avança sense aturador i despulla les classes mitjanes artificials redimensionant aquell "encara hi ha classes", es tornen a distingir alguns  signes de l'antagonisme social i irrompen noves formes de contestació que amb el temps podrien arrossegar l'edifici sindical cap a la seva funció original. 

Més enllà del debat sobre models sindicals, ja és temps de dir quin grau de responsabilitat tenen en el declivi de la condició i de la consciència de classe els autoproclamats liders dels "agents socials", ara convertits en portaveus del pacte i l'acord amb els de dalt. Es fa molt difícil contemporitzar segons quines coses en segons quins temps. Tot i els dilemes pendents sobre reformes i revolucions, aniria bé que almenys respiressim una certa intransigència sindical, política i social davant d'un acte de violència sistèmica com el que ens ocupa. 

La força de les paraules de Marx i Engels reviu amb una renovada vigència: L'estat modern és un consell d'administració dels afers de la burgesia. Alguns referents i liders dels que podrien reforçar l'administració dels afers (de les lluites) de la gent de baix no estan per aquesta feina. La vaga general és un petit i necessari exercici de dignitat i no hauria de dependre de les notes a peu de manifestació escrites per dos liders sindicals que confonen la indignació social amb una tensió social "a moderar" esperant nous cicles i noves alternances com les que ja coneixem.

Toxo y Méndez se reúnen con CiU para tratar de suavizar la reforma ...‎ - Europa Press


"There is power in the Union", de Joe Hill, cantada per Joe Glazer ...


"There is power in the Union", de Joe Hill, cantada per Joe Glazer, del disc The Songs of Joe Hill ...


14 de febrer 2012

Manchester i Durutti Column

Tony Wilson va ser aquell personatge central de l'escena musical de la ciutat de Manchester que va impulsar bandes musicals, locals i segells discogràfics. La trajectòria de Wilson queda ben ressenyada en el fascinant biopic del manchesterià Michael Winterbottom, 24 Hours Party People, que és de visió obligada per qui senti curiositat per els submons de la ciutat. Tony Wilson va ser el mentor d'una banda que sempre es va mantenir a la perifèria del nucli dur del Manchester Sound (període Factory i el temps de Joy Division o del "Mad"Chester dels vuitanta amb Happy Mondays i companyia) i ara la portem a aquesta casa per recuperar la seva petjada. Es tracta de The Durutti Column (adaptació anglesa i mal escrita de la nostra Columna Durruti).
Durutti Column "Never Know" - YouTube
www.youtube.com/wa

Anys i anys després, hem pescat els sons de la DC i ara els recuperem a partir de l'audició que estem fent de manera pacient i en paral·lel al temps fred i gris d'aquests dies (quasi manchesterians) que ens acompanyen. 




 
A Paean To Wilson és el disc d'homenatge i tribut postum a Tony Wilson i acull una succesió de miniatures de la DC. En totes elles plana l'esperit de Tony Wilson. Menció especial a Vini Reilly -element clau de la DC- pessiga la guitarra amb els seus efectes rotatoris habituals (delay+reverb) i ens ofereix un viatge glacial en tota regla. (a l'esquerra, exemplar del LP Another Setting. Un vinil de la DC que es manté en plena forma a la meva col·lecció, collita de 1983).

Tornant a Manchester, insistirem en una altra banda imprescindible i injustament eclipsada a causa de la memorabilia sobre Joy Division i les escenes posteriors del club local  The Haçienda o de les bandes de Factory. Ens referim als inimitables A Certain Ratio, insòlita formació de funk sota zero i tota experiència de dedicació a l'arriscada feina de funkadelitzar Lancashire. Recordem d'ells un concert marginal i convincent, com el que ens van estampar en ocasió d'una única vegada en que aquesta casa va visitar el "evento" del Primavera Sound S.A.


Les claus de DC, A Certain Ratio i Tony Wilson les ampliem amb aquestes entrades: 

The Durutti Column - Wiki

es.wikipedia.org/wiki/The_Durutti_Column

A Certain Ratio - Shack Up

www.youtube.com/watch?v=ldfzypHivI4
7 May 2006 - 3 min - gene9000
Álbum: Do the Du (1981)

24 HOUR PARTY PEOPLE - TRAILER YouTube

www.youtube.com/watch?v=9WVWzLn0QQg
21 Jun 2007 - 2 min - Subido por ESVERTIGO



06 de febrer 2012

Velles idees, noves epifanies

Primer de tot, Charles Dickens. La setmana dels dos-cents anys transcorreguts des del seu naixement. Aquest any hi haurà inflació dickensiana. La seguirem i li donarem volada en aquest blog. Ens apuntem a la festa. Dickens és un dels nostres. Grandiós, popular i etern. Avui ens limitem a presentar la seva imatge i un original dels papers del Pickwick. Ja anirem ampliant el radi. Fins i tot el nostre programa de ràdio, Sound System (ràdio Premià 95.2), ha aconseguit encaixar Dickens entre Kiko Amat i el repertori d'anglesitats sonores que acompanyaven la sessio de la setmana. Si la setmana passada ens lliuravem als ecos de Friedrich Engels i ensumavem les arestes de la classe treballadora britànica, ara augmentem la tombarella convidant-vos i convidant-nos a llegir i rellegir l'univers Dickens: Hard Times, Bleak House, David Copperfield, Pickwick...



El disc que acaba de publicar Leonard Cohen acompanya plàcidament aquestes hores de fred que ara, rarament, són notícia quan el "noticiable" hauria de ser l'absència del fred en temps d'hivern. Posem-hi una cançó, Going Home, i també la seva lletra en la versió castellana d'un tal Sabina que com a traductor, almenys, no està pas gens malament. Cohen ens ha plantat un disc d'una densitat poètica molt precisa. Benvingut sigui aquest Old Ideas. Del tot recomable. Les velles idees perduren i aquí les tenim:


Vuelvo a casa / Me encanta hablar con Leonardo el deportista, el pastor, el perezoso bastardo con su traje. Dirá lo que yo le diga aunque crea que está mal hecho porque no tiene el derecho de negarse. Hablará con versos sabios como un lama, un astrolabio, aunque sabe que no es nada más que un ensayo sin clase. Vuelvo a clase sin tormento, vuelvo a casa a paso lento, vuelvo a casa menos mal que antes de ayer, vuelvo a casa sin rencillas, vuelvo a casa de puntillas, vuelvo a casa sin disfraces ni porqués. Quiero hacer una canción de amor, una oda al perdón, un manual del vivir derrotado, un grito por encima del dolor, un sacrificio mal cicacitrado que no es gaje de su oficio sino mío. Y quiero dejarle claro que no cargue mi mochila, que no es faro ni gigante, que sólo tiene permiso para ponerse mis pilas y cantar lo que le he dicho yo que cante. Me encanta hablar con Leonardo, el deportista, el pastor, el perezoso bastardo con su traje.



 

Algunes cançons com l'esmentat Going Home, reforcen altres epifanies portatils que t'esclaten enmig de la petita tarda i al marge dels espectres de cada dia. 
Coses tant senzilles com una vella i bella raresa de Stephen Frears que apareix en una capsa màgica de pelis dirigides o guionitzades per mister Alan Bennett, eminent outsider de Leeds i responsable d'aquesta magnífica A Day Out, miniatura fílmica en format de road movie ciclista ambientada en l'any 1911 i situada en un dels meus paratges més recordats i estimats, aquell Yorkshire de literatures, terres ermes i fabriques abandonades. 
Un blanc i negre fet a la justa mesura d'una simfonia mínima de tweeds, gorres, bicicletes, camins i countrysides. Recomanació 100%

Fotografia: 
El tandem Bennett/Frears, anys 60
  1. A DAY OUT - YouTube

    www.youtube.com/watch?v=dCgF3l9pKQo
    4 Ago 2008 - 5 min - Subido por LoofyBoy
    Scenes from Alan Bennett's first play for TV in 1972, featuring Bernard Wrigley ... A DAY OUT